EL BARROC

Període: fonamentalment, el segle XVII.

Era: Edat Moderna.

Principals protagonistes: Gian Lorenzo Bernini i Francesco Borromini (Arquitectura); Gian Lorenzo Bernini (Escultura); Michelangelo Merisi Caravaggio, Annibale Carracci, Georges de la Tour, José de Ribera, Luca Giordano, Frans Hals, Bartolomé Esteban Murillo, Rembrandt van Rijn, Diego Velázquez, Anton Van Dyck i Jan Vermeer (pintura); Johan Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel i Antonio Vivaldi (Música).

Principals regions: Alemanya, Castella, Flandes, França, Holanda i Itàlia.

El millor: un art passional.

El pitjor: excés de dramatisme.

Sobretot ja entrat el segle XVII, el Renaixement, estil cultural que va marcar bona part dels segles XV i XVI, de caràcter serè, equilibrat, auster i hieràtic, va donar pas al corrent del Barroc, de caire dramàtic, passional, carregat i de vegades turmentat, encara que entre els dos moviments hi va tenir lloc una transició que va rebre el nom de Manierisme. El Barroc va comptar amb un important èxit en països com Itàlia, lloc, tal com havia succeït amb el Renaixement, on es va iniciar, a més de França, Castella, Flandes o Holanda, on van haver-hi autèntiques edats d’or, sobretot pel que respecta a la pintura. Els principals mestres de l’art van ser l’arquitecte i escultor Bernini, que va construir la columnata de la plaça de Sant Pere de Roma (foto); l’arquitecte Borromini o els genials pintors Caravaggio, De la Tour, Velázquez, Murillo, Rubens, Rembrandt i Vermeer, entre molts d’altres. Quant a la música, Alemanya va viure una esplendorosa època amb Bach i Händel, els principals compositors del període juntament amb l’italià Vivaldi. 

GIULIO ANDREOTTI

País: Itàlia.

Lloc de Naixement: Roma (1919).

Lloc de defunció: Roma (2013).

Era: Món Actual.

Categoria: polític.

El millor: moltes dècades en la primera línia política.

El pitjor: la corrupció.

Després d’ocupar varis càrrecs polítics arran de la caiguda del feixisme i la finalització de la Segona Guerra Mundial, com els de diputat, senador o ministre de vàries carteres, com la d’afers exteriors, Giulio Andreotti va arribar a primer ministre, posició que va ocupar fins en quatre ocasions. El polític romà va viure des del poder alguns dels principals episodis de la Itàlia de la segona meitat del segle XX, com l’entrada del país en organismes internacionals com el Mercat Comú o l’OTAN, el miracle econòmic del decenni dels 60 o els anomenats anys de plom de la dècada dels 70. Es va veure involucrat en obscurs casos de corrupció, com les relacions amb la màfia siciliana o l’assassinat d’un periodista a la localitat de Perugia.  

OLOF PALME

País: Suècia.

Lloc de Naixement: Estocolm (1927).

Lloc de defunció: Estocolm (1986).

Era: Món Actual.

Categoria: polític.

El millor: la seva lluita pels drets humans.

El pitjor: un assassinat atípic en un país com Suècia.

Líder del socialisme suec, Olof Palme va abandonar la tradicional neutralitat dels país escandinau per afavorir la independència de les colònies del Tercer Món, mentre que va ser un ferm defensor dels drets humans, va suposar un flagell tant pel que fa a les dictadures de dretes, com les d’Espanya i Portugal, com les comunistes, quan la Unió Soviètica va ocupar Txecoslovàquia i l’Afganistan, i va criticar fortament els Estats Units quan aquests van entrar de ple en la guerra del Vietnam, sense oblidar que va ser el primer mandatari occidental que va visitar la Cuba revolucionària de Fidel Castro. La crisi dels anys 70 li va fer perdre les eleccions, per les dificultats de mantenir l’estat del benestar, però va tornar al poder durant el decenni dels 80, quan va ser assassinat. 

LA GUERRA D'INDEPENDÈNCIA D’ALGÈRIA

Període: des de mitjan la dècada dels 50 fins l’any 1962.

Era: Món Actual.

Principals protagonistes: Ahmed Ben Bella (Algèria) i Charles de Gaulle (França).

Capítols determinants: independència de vàries colònies franceses al continent africà, intent d’emancipació d’Algèria, resistència de la metròpoli, atacs terroristes de forces nacionalistes algerianes, creació del grup d’extrema dreta francès OAS, caiguda de la Quarta República, fundació de la Cinquena República, retorn de Charles de Gaulle a la presidència de França i declaració d’independència del país magribí.

Principals regions: Algèria i França.

El millor: la llibertat dels algerians.

El pitjor: la sang que va córrer.

Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, es van produir unes massives i continuades independències de les colònies asiàtiques i africanes, fenomen que va acceptar millor la metròpoli britànica que no pas la francesa, malgrat que aquesta última va haver d’accedir a donar la sobirania als territoris d’Indoxina, arran d’una dura guerra, o a diversos pobles africans, entre els quals es trobaven el Marroc i Tunísia, limítrofs amb Algèria, país que es va rebel·lar per aconseguir també la independència. No obstant, França era reticent a atorgar la llibertat al país magribí, en què hi tenia molts interessos econòmics, sobretot perquè hi habitava un gran número de ciutadans francesos. Després d’un cruent conflicte bèl·lic, en què els atemptats de la milícia independentista FLN van ser freqüents i continuats, va caure la Quarta República i va originar el retorn del mític Charles de Gaulle a la presidència. Una vegada es va establir la constitució de la Cinquena República, malgrat l’oposició de la radical i dretana formació OAS, De Gaulle va acabar cedint la independència als algerians.  

A la foto, el líder independentista algerià Ben Bella.