LA CRISI ECONÒMICA DE 1973



Període: dècada dels 70 del segle XX.

Era: Món Actual.

Capítols determinants: Guerra de Yom Kippur entre israelians i àrabs (foto), triomf hebreu arran d’una remuntada propiciada per l’ajut occidental, pujada vertiginosa del preu del petroli per part dels principals exportadors àrabs, greu crisi econòmica i augment de l’atur.

Principals regions: Estats Units, Europa i Orient Mitjà.

El millor: Europa, una vegada més, se’n va poder sortir.

El pitjor: la pitjor carestia econòmica del segle XX des del crack borsari de 1929.

Després d’uns extraordinaris i esplendorosos anys 60, el món, i de manera molt especial el continent europeu, va entrar en una profunda, llarga i greu crisi econòmica a partir de l’any 1973. El motiu de l’enfonsament, el pitjor des de la caiguda de la borsa de Wall Street l’any 1929, va ser motivada pel vertiginós augment del preu del barril del petroli per part dels països de l’OPEP, arran del la derrota a la Guerra de Yom Kippur dels exèrcits àrabs davant les tropes israelianes, que van poder remuntar una situació molt compromesa gràcies al fonamental ajut dels Estats Units o països europeus com França i Holanda. L’ascens del cru va provocar un important endeutament d’estats importadors, de manera particular pel que fa a la Gran Bretanya, i seqüeles com atur, pobresa, desigualtat social o agreujament del terrorisme en zones com Alemanya o Itàlia. 

DIEGO VELÁZQUEZ



País: Corona de Castella.

Lloc de Naixement: Sevilla (1599).

Lloc de defunció: Madrid (1660).
Era: Edat Moderna.

Categoria: pintor.

El millor: un dels genis de l’art barroc.

El pitjor: una carrera una mica limitada per la seva condició de pintor de palau reial.

Admirador de Michelangelo Merisi Caravaggio, de qui es va veure influenciat en l’ús de la tècnica del clarobscur, Diego Velázquez va ser un dels grans pintors de l’època del Barroc, juntament amb el mestre italià, el flamenc Peter Paul Rubens o l’holandès Rembrandt van Rijn. Malgrat realitzar un viatge a Itàlia, gran part de la seva trajectòria va transcórrer com a pintor de càmera del rei habsburg Felip IV, quan va efectuar un important número de llenços, tant del monarca com de la seva família, aconseguint una important retrospecció psicològica i arribant a la plenitud amb l’obra mestra de les “Meninas”, exposada, com tants altres treballs seus, al museu madrileny del Prado. Altres quadres cèlebres van ser un retrat al papa Innocenci IX o la “Rendició de Breda”.  

MARLON BRANDO

País: Estats Units.

Lloc de Naixement: Omaha (1924).

Lloc de defunció: Los Angeles (2004).
Era: Món Actual.

Categoria: actor teatral i cinematogràfic.

El millor: un dels grans mites de Hollywood.

El pitjor: una vida personal una mica caòtica.

Considerat un dels grans mites de Hollywood, va ser un brillant actor de teatre i cinema després de prendre part en classes a l’Actors Studio amb Elia Kazan, qui va ser el seu director cinematogràfic predilecte, doncs va treballar sota les seves odres en les pel·lícules “Un tramvia anomenat desig” i “On the waterfront”, que li va valdre el seu primer Oscar. Ja durant la seva etapa de maduresa, va ser el protagonista de la primera part d’”El padrí”, film realitzat per Francis Ford Coppola, que li va atorgar el segon Oscar, i va tenir un paper secundari a “Apocalypse now”, del mateix Coppola.   

LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA A ESPANYA



Període: segon lustre de la dècada dels 70 i primer del decenni dels 80 del segle XX.

Era: Món Actual.

Principals protagonistes: Joan Carles de Borbó, Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Carlos Garaikoetxea, Felipe González, Jordi Pujol i Adolfo Suárez (foto).

Capítols determinants: mort de Francisco Franco, proclamació de Joan Carles I com a monarca, aprovació de la Constitució, primeres eleccions democràtiques, intent de cop d’estat militar i triomf socialista. 

El millor: fi d’una llarga i cruenta dictadura.

El pitjor: no tot va ser positiu.

La mort del dictador Francisco Franco va iniciar la transició espanyola cap a la democràcia, la qual va comptar amb dos protagonistes clars: el monarca Joan Carles de Borbó, nou cap de l’estat, i el president del govern Adolfo Suárez, un exministre de Franco, sense oblidar l’aportació de polítics com el dretà Manuel Fraga, un home clau durant la segona part de la dictadura; el socialista Felipe González, el comunista Santiago Carrillo o els líders nacionalistes Jordi Pujol i Carlos Garaikoetxea, futurs presidents de Catalunya i el País Basc respectivament. Durant aquell període es van assolir fites històriques i transcendentals com l’aprovació d’una constitució democràtica, l’organització d’eleccions lliures, la legalització dels partits polítics, entre ells el socialista i el comunista, o l’aprovació dels estatuts d’autonomia de Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia, sense oblidar el retorn dels exiliats o l’amnistia dels presos polítics. Tanmateix, durant la transició va continuar la repressió policial i judicial que va caracteritzar el franquisme, com per exemple les càrregues dels anomenats “grisos”, mentre van seguir molts tics propis de l’etapa dictatorial. El triomf socialista en les eleccions de 1982, més o menys un any i mig més tard d’un intent de cop d’estat militar, va tancar aquella època de la història recent d’Espanya.