martes, 25 de febrero de 2014

OTÓ I




Estat: Sacre Imperi Romano - Germànic.
Lloc de Naixement: Vallhausen (912). 
Lloc de defunció: Memleben (973).
Era: Edat Medieval.
Categoria: emperador.
El millor: restaurar l’imperi de Carlemany.
El pitjor: les rebel·lions a Alemanya.

Quan Carlemany va morir, les seves conquistes, que d’alguna manera havien estat la reconstrucció de l’imperi romà d’occident, es van dividir i els diferents enclavaments van entrar en una profunda decadència social, econòmica, política i cultural. Otó I, investit duc de Saxònia, va reinstaurar el que havien estat els dominis carolingis arran de ser entronitzat monarca germànic i passar a dominar les terres italianes una vegada va ser coronat com a emperador pel papa Joan XII. Pel que fa als afers interiors, Otó va haver de sufocar revoltes de la noblesa germànica i també una invasió hongaresa.  

LA GUERRA FREDA














Era: Món Actual.
Principals protagonistes: Harry Truman, Dwight Eisenhower, John Foster Dulles, John Kennedy, Lyndon Johnson, Richard Nixon, Henry Kissinger, Gerald Ford, Jimmy Carter, Ronald Reagan i George Bush Sr. (Estats Units); Josip Stalin, Nikita Khruxev, Leonid Breznev, Iuri Andropov, Konstantin Txernenko i Mikhail Gorbatxov (Unió Soviètica); Fidel Castro (Cuba), Mao Zedong (Xina) i Ho Chi Minh (Vietnam).
Capítols determinants: triomf comunista a la Xina, partició d’Alemanya, unificació de la part occidental germànica, bloqueig soviètic de Berlín, guerra de Corea, revolta hongaresa, revolució cubana, crisi dels míssils a Cuba, construcció del mur de Berlín, coexistència pacífica, guerra del Vietnam, Primavera de Praga, invasió soviètica de l’Afganistan, política de rearmament de Reagan, la Perestroika de Gorbatxov, caiguda del mur de Berlín, reunificació alemanya i desaparició de la Unió Soviètica.  
El millor: els esforços de Gorbatxov.
El pitjor: que el Tercer Món en patís les màximes conseqüències.   

Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, fruït dels acords de la Conferència de Ialta entre el bàndol aliat, les dues noves grans potències mundials, els Estats Units i la Unió Soviètica, es van repartir àrees d’influència a la ciutat de Berlín, la derrotada Alemanya i el continent europeu. Posteriorment, els dos grans blocs es disputarien el domini en regions del Tercer Món i, d’aquesta manera, van esclatar diverses guerres i revolucions, destacant els casos del triomf dels comunistes de Mao Zedong a la Xina, la guerra de Corea, que va acabar sense un triomfador clar i amb el país dividit fins els nostres dies; la revolució de Fidel Castro a Cuba, en principi de caire nacionalista i més tard clarament comunista; la guerra del Vietnam, en el que va suposar la primera gran derrota militar nord-americana, o la invasió de l’Afganistan, que es va convertir en el principi de la fi de l’estat soviètic. Després d’altres tristos i polèmics episodis com el bloqueig de Josip Stalin de la part occidental de Berlín, l’avenç espectacular de l’armament nuclear dels dos blocs, la problemàtica àrabo – jueva, la crisi dels míssils de Cuba o la construcció del mur de Berlín, es va arribar, en primer lloc, a una coexistència pacífica i, en segon lloc, a la gravíssima crisi soviètica que va acabar amb el comunisme a l’estat europeu i en el consegüent final de la Guerra Freda.

A la foto: Franklin D. Roosevelt, president dels Estats Units; Josip Stalin, màxim mandatari de la Unió Soviètica, i Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit, a la Conferència de Ialta, on es van acordar força aspectes que serien clau per a l’aparició de la Guerra Freda.

martes, 18 de febrero de 2014

IDI AMIN DADA




País: Uganda.
Lloc de Naixement: Koboko (1925).
Lloc de defunció: Jiddah (2003).
Era: Món Actual.
Categoria: polític.
El millor: els esperançadors inicis del seu mandat.
El pitjor: finalment una dura, salvatge i cruenta dictadura.

Oficial de l’exèrcit colonial britànic, una vegada aconseguida la independència del Regne Unit es va convertir en el màxim mandatari militar d’Uganda. Arran d’un cop d’estat contra Apollo Milton Obute, l’any 1971, es va erigir en president de la república, lloc des del qual va protagonitzar una cruent, ferotge i sanguinària dictadura, amb assassinats extrajudicials, persecucions ètniques i repetits casos de corrupció. En l’aspecte internacional, després de donar varis tombs, es va posicionar clarament en contra de l’estat d’Israel, fet que li va comportar l’animadversió del bloc occidental. El 1978 va ser desposseït del càrrec i es va exiliar a Líbia i l’Aràbia Saudita, on va trobar la mort. 

JAWAHARTAL NEHRU




País: Índia.
Lloc de Naixement: Allahabad (1889).
Lloc de defunció: Nova Delhi (1964).
Era: Món Actual.
Categoria: polític.
El millor: heroi polític de la independència índia.
El pitjor: la separació del Pakistan.

Si Mahatma Gandhi va ser el líder carismàtic i espiritual del procés d’independència de l’Índia, Jawahartal Nehru va representar el comandament polític en la lluita contra la metròpoli britànica. Membre del Partit del Congrés, Nerur es va convertir el 1947, any de la independència, en primer ministre indi, posició des de la qual va lluitar contra el règim islàmic del Pakistan, que es va separar del subcontinent; va convertir-se, juntament amb el iugoslau Tito, l’egipci Nasser o l’indonesi Sukharto, en un dels grans representants de l’associació dels No Alienats i va intentar un híbrid projecte entre les ideologies capitalista i comunista, encara que políticament es va apropar més a la Unió Soviètica que no pas als Estats Units. La seva filla Indira Gandhi va ser també màxima dirigent del gran país asiàtic.   

martes, 11 de febrero de 2014

LA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ




Període: segle V.
Era: Edat Antiga / Edat Medieval.
Principals protagonistes: Ròmul Augústol, Odoacre (foto) i Teodosi.
Capítols determinants: crisi econòmica, social, política i militar de l’imperi romà, pressió dels pobles germànics, invasions a occident i orient, resistència d’orient i caiguda d’occident.
El millor: la fermesa de Teodosi a la part oriental.
El pitjor: la fragilitat de l’imperi occidental.

Quan al segle V va caure l’imperi romà d’occident, fet tan determinant que acadèmicament està considerat el final de l’Edat Antiga i el començament de l’Era Medieval, ja feia molt de temps que la crisi havia arribat a les terres dominades per Roma, amb una terrible caiguda del poder econòmic, la pobresa de la classe mitjana, un important descens del comerç i la vida urbana, grans dosis de corrupció, les invasions de pobles bàrbars com els huns d’Atila o els visigots d’Alaric o la presència de germànics en els màxims graus de l’exèrcit. No obstant, carismàtics emperadors com Dioclecià o Constantí el Gran van aconseguir tornar cert prestigi a l’imperi, però finalment, almenys pel que fa a la seva part occidental, va suposar només un fugaç ressorgiment. Mentre el costat oriental, de la mà de Teodosi, va aconseguir finalment rebutjar les invasions exteriors, iniciant-se la llarga era de l’Imperi Bizantí, la feble part occidental va caure arran que l’ostrogod Odoacre deposés Ròmul Augústol, el darrer emperador d’occident. 

lunes, 10 de febrero de 2014

PERE I EL GRAN




Estat: Rússia.
Lloc de Naixement: Moscou (1672).
Lloc de defunció: Sant Petersburg (1725).
Era: Edat Moderna.
Categoria: tsar.
El millor: la modernització de Rússia.
El pitjor: els pobres no ho van notar massa.

Després de compartir corona amb el seu germanastre Ivan V, Pere I, anomenat el gran, va restar com a únic tsar de Rússia, país al qual va fer sortir d’unes característiques semblants a les d’un estat Medieval, amb una exhaustiva modernització i un clar apropament a Occident, circumstància motivada pels seus viatges a llocs com Alemanya, Anglaterra, Àustria o els Països Baixos. Pere va subordinar al seu poder la noblesa i també l’Església Ortodoxa, però en canvi les seves transformacions a penes van servir per pal·liar la pèssima situació dels camperols, que van seguir pel camí de la misèria i la dependència. El tsar va triomfar també en el paper militar i va aconseguir ampliar de forma notòria l’imperi, en què per exemple va fundar la ciutat de Sant Petersburg a la riba del mar Bàltic.    

martes, 4 de febrero de 2014

MIKHAIL GORBATXOV




País: Unió Soviètica.
Lloc de Naixement: Privolnokhe (1931).
Era: Món Actual.
Categoria: polític.
El millor: heroi a occident.
El pitjor: no es pot dir el mateix a nivell local. 

Després de les curtes etapes de Iuri Andropov i Konstantin Txernenko, Mikhail Gorbatxov va ser elegit màxim mandatari de la Unió Soviètica (URSS) i amb ell al poder es va iniciar l’anomenada Perestroika, una sèrie de reformes que van acabar desembocant en el final de la Guerra Freda, la desaparició de la URSS i la fi del comunisme al continent europeu. Entre les mesures portades a terme per Gorbatxov cal destacar un increment de la propietat privada, la llibertat de premsa (Glasnost), l’obertura del país a Occident o els acords de desarmament amb els Estats Units, llavors sota la presidència del republicà Ronald Reagan. Segurament la intenció del líder soviètic era la continuïtat del comunisme i la vigència de l’estat soviètic, però les seves transformacions van desfermar un seguit de circumstàncies que va ser incapaç d’aturar. Finalment va ser convidat a abandonar el poder per ser substituït per Boris Ieltsin. 

lunes, 3 de febrero de 2014

LA PESTA BUBÒNICA




Període: segle XIV.
Era: Edat Medieval.
Territoris més afectats: Àsia i Europa.
Capítols determinants: inici del brot al continent asiàtic, arribada a Europa a través de soldats i mercaders, ciutats i pobles pràcticament despoblats, pèrdua de dues terceres parts de la població en algunes zones europees, persecució dels jueus, que eren assenyalats com a culpables, i reconstrucció.
El millor: saber sortir-se’n després d’un desastre de tal naturalesa.
El pitjor: unes pèrdues humanes desastroses.

Epidèmia iniciada al continent asiàtic, la pesta negra o bubònica va arribar a Europa mitjançant el contagi de mercaders i militars que arribaven d’Orient. La malaltia es va propagar vertiginosament i va ser devastadora en llocs com l’illa de Sicília, la península Itàlica, Grècia, l’est de la península Ibèrica, França o Alemanya, causant igualment estralls al nord d’Àfrica. L’epidèmia, que va tenir el seu període àlgid durant els anys centrals del segle XIV, va provocar la mort d’un terç de la població europea, va despoblar localitats senceres, va motivar l’abandó dels camps i la corresponent pèrdua de les collites, fet que va originar greus brots de fam, i va assenyalar la comunitat jueva com a culpable de tots els desastres, quan es van viure terribles i vergonyoses persecucions contra la població d’origen hebreu.