NICOLAU COPÈRNIC



País: Polònia.

Lloc de Naixement: Torun (1473).

Lloc de defunció: Frombork (1543).

Era: Edat Moderna.

Categoria: astrònom, físic i matemàtic.

El millor: descobrir l’heliocentrisme.

El pitjor: eren temps complicats.

Home polifacètic, Copèrnic va exercir de clergue, astrònom, físic, matemàtic, metge, filòsof, artista i literat. La seva llarga estada a Itàlia va servir perquè el científic polonès prengués contacte amb l’estudi dels clàssics i el Renaixement, l’ambient del qual va ser bàsic per al seu pensament. Copèrnic va ser el primer astrònom que, contraposant les teories de Ptolomeu, que afirmava que tots els cossos celestes es movien a través de la Terra, va instaurar el pensament heliocèntric, és a dir, que la rotació es produïa amb el sol com a centre, fins i tot pel que fa al nostre planeta. Els seus estudis van ser claus per a altres dos genis de la ciència universal: Galileo Galilei, que va demostrar empíricament els seus descobriments, i Isaac Newton.   

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Període: 1914 – 1918.

Era: Edat Contemporània.

Principals protagonistes: Paul Von Hindenburg (Alemanya), Francesc Ferran (Àustria), Woodrow Wilson (Estats Units) i Ferdinand Foch, Joseph Joffre i Henri – Philippe Pétain (França).

Principals països combatents: Alemanya, Àustria – Hongria, Estats Units, França, Itàlia, Regne Unit, Rússia i Turquia.

Capítols determinants: assassinat de Francesc Ferran a Sarajevo (il·lustració), declaració de guerra d’Àustria a Sèrbia, entrada en el conflicte de grans potències com Alemanya, França, Regne Unit o Rússia, batalles de posició a les trinxeres, rendició russa davant Alemanya arran de la Revolució, entrada dels Estats Units en la contesa, triomf aliat i Pau de Versalles.   

El millor: el conflicte va acabar amb uns imperis obsolets.

El pitjor: la cruenta guerra de trinxeres.

L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, a la ciutat bòsnia de Sarajevo, va significar l’inici de la Gran Guerra, avui coneguda com a Primera Guerra Mundial. D’una banda, el grup de les potències centrals va estar format per Alemanya, l’imperi Austro – Hongarès i l’imperi Otomà, mentre, d’altra banda, el cercle aliat va constar de França, Itàlia, el Regne Unit, Rússia i, més tard, els Estats Units. Una de les imatges més freqüents del conflicte va ser la de les batalles a les trinxeres al nord de França, en uns enfrontaments cruents i sanguinaris que a penes van servir perquè algun dels combatents avancés uns pocs quilòmetres. Si bé la retirada de Rússia, que va signar un armistici amb Alemanya després de la seva revolució, va ser un important cop per al bàndol aliat, l’entrada dels nord-americans en el conflicte va decantar finalment la victòria cap al seu costat. El diferents tractats de pau van significar dures penes contra Alemanya, establertes en l’Acord de Versalles, que acabarien sent claus per a l’adveniment del nazisme; les desaparicions dels grans imperis i el naixement de nous estats com Iugoslàvia o Txecoslovàquia.

A la il·lustració, l’atemptat de Sarajevo.

JUAN DOMINGO PERÓN

País: Argentina.

Lloc de Naixement: Lobos (1895).

Lloc de defunció: Olivos (1974).

Era: Món Actual.

Categoria: polític i militar.

El millor: el carisma.

El pitjor: el populisme.

Militar i polític argentí, Juan Domingo Perón va instaurar una ideologia eclèctica que reunia aspectes propers al Comunisme, com la seva defensa del sector obrer, el qual no va dubtar en defensar la seva persona, i també factors no massa allunyats del feixisme, com la seva forma de gestionar autoritària i amb grans dosis de disciplina, sense oblidar que va viure exiliat a l’Espanya de Francisco Franco. Després de vèncer en les eleccions de 1946 i 1951, no va poder complir el segon mandat a causa d’un cop d’estat militar. El 1973, poc abans de la seva mort, es va tornar a convertir en el màxim dirigent del seu país. 

ISABEL II

País: Regne Unit.

Lloc de Naixement: Londres (1926).

Era: Món Actual.

Categoria: reina.

El millor: ha marcat una època.

El pitjor: els dies posteriors a la mort de Diana de Gal·les.

Coronada molt jove arran de la mort del seu pare Jordi VI, Isabel II s’ha convertit en el/la monarca britànic/a que més temps ha ostentat el càrrec. Durant el seu regnat ha viscut fets com la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial, el definitiu final del país com a primera potència planetària, la descolonització, la crisi del Canal de Suez, l’entrada de l’estat al Mercat Comú, les diverses problemàtiques a Irlanda del Nord, la terrible crisi econòmica iniciada el 1973, la guerra de les Malvines o la polèmica mort de la princesa Diana de Gal·les, moment en què la seva popularitat va enfonsar-se de forma vertiginosa.   

EL ROMANTICISME

Període: entre finals del segle XVIII i meitat del segle XIX.

Era: Edat Contemporània.

Principals protagonistes: John Constable, Eugéne Delacroix, Caspar David Friedrich, Théodore Géricault, Jean Auguste Dominique Ingres, Federico Madrazo i William Turner (Art); Gustavo Adolfo Bécquer, Lord Byron, René Chateaubriand, Johann Wolfgang Göthe, Àngel Guimerà, Victor Hugo, Mariano José de Larra, Edgar Allan Poe, Mary Shelley, Percy Shelley, Jacint Verdaguer i José Zorrilla (Literatura); Ludwig Beethoven, Johannes Brahms, Fréderic Chopin, Gustav Mahler, Felix Mendelssohn, Serguei Rahmaninov, Franz Schubert i Robert Schumann (Música).

Principals països: Alemanya, Catalunya, França, Espanya, Itàlia i Regne Unit.

El millor: acabar amb l’excessiu racionalisme de la Il·lustració.

El pitjor: de vegades cercar quelcom impossible.

Després de l’era de la Il·lustració, va tenir lloc el moviment cultural del Romanticisme, que, al contrari del corrent anterior, que donava una capital importància a la raó, va magnificar aspectes com els sentiments o les emocions. Altres característiques del nou esdeveniment van ser l’admiració pel món de l’Edat Mitjana, en contrast amb altres eres, com el Renaixement o la mateixa Il·lustració, que es delien per l’època antiga i clàssica; les ànsies de coneixement de regions exòtiques, com el Mitjà Orient o el nord d’Àfrica; l’auge dels nacionalismes, en un període en què Grècia es va independitzar de l’Imperi Otomà, Alemanya i Itàlia van aconseguir la seva unificació o a Catalunya es va viure la Renaixença, o per un art profundament emocional, alguns cops fins i tot tens, salvatge o estrident. Quan el moviment va entrar en decadència, va donar pas al corrent més asserenat del Realisme.   

A la foto, una obra de Friedrich.

RENÉ DESCARTES

País: França.

Lloc de Naixement: le Haye en Touraine (1596).

Lloc de defunció: Estocolm (1650).

Era: Edat Moderna.

Categoria: matemàtic i filòsof.

El millor: creador de la filosofia moderna.

El pitjor: alguns problemes amb els estaments religiosos.

Nascut a França, va habitar també als Països Baixos, Alemanya, Itàlia i Suècia, estat en què va trobar la mort. Descartes està considerat el pare de la filosofia moderna, deixant definitivament enrera l’Escolàstica medieval; va suposar un gran avanç tant en la matèria matemàtica com en la física, va elaborar el discurs del mètode i va partir sempre del dubte per aconseguir el coneixement (“penso, per tant existeixo”). En els seus treballs, va anunciar l’existència de Déu com una idea perfecta i immutable, dos conceptes que no hi tenen lloc en el món material.  

HARRY TRUMAN

País: Estats Units.

Lloc de Naixement: Lamar (1884).

Lloc de defunció: Kansas City (1972).

Era: Món Actual.

Categoria: polític.

El millor: una victòria inesperada.

El pitjor: les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki.

Nomenat president dels Estats Units arran de la mort de Franklin D. Roosevelt, el demòcrata Harry Truman va ser l’encarregat de posar punt i final a la Segona Guerra Mundial, amb la polèmica i tràgica decisió de llançar dues bombes atòmiques a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, que van motivar la rendició del país asiàtic. Posteriorment, Truman va vèncer contra pronòstic els comicis nord-americans, va establir una doctrina que pretenia evitar la propagació del comunisme al món i va veure com el seu país entrava en la Guerra de Corea.  

L’IMPERI D’ALEXANDRE EL GRAN

Període: segle IV a C.

Era: Edat Antiga.

Principals protagonistes: Filip II, Alexandre el Gran i Darius III.

Episodis determinants: Filip II sotmet tota Grècia al poder de Macedònia, assassinat de Filip i entronització d’Alexandre, conquista de la península d’Anatòlia, presa d’Egipte i fundació de la ciutat d’Alexandria, victòria contra la Pèrsia de Darius III a Issos, conquista de Babilònia, invasió de Pèrsia, arribada a l’Índia, fre de les conquistes, mort d’Alexandre i divisió de l’imperi.

El millor: una empresa espectacular.

El pitjor: la divisió posterior a la mort d’Alexandre.

Després que el seu pare Filip II sotmetés les grans polis gregues, com Atenes, Esparta i Tebes, al poder de Macedònia, el monarca va ser assassinat, moment en què el seu fill, un gairebé adolescent Alexandre, va ser coronat. L’anomenat el Gran va construir un dels imperis de més extensió que hi hagin hagut mai a la història: successivament, el rei macedoni va ocupar l’Àsia Menor, va conquistar l’enigmàtica Egipte, on va fundar la ciutat d’Alexandria a la riba del Mediterrani, i va vèncer el monarca persa Darius III a la batalla d’Issos, fet que li va proporcionar l’ocupació de Síria, Mesopotàmia, amb la històrica plaça de Babilònia, i Pèrsia. Després d’establir la seva cort a Babilònia, va seguir el curs de les seves espectaculars conquistes fins a arribar a la llunyana Índia, encara que, una vegada es disposava a superar el riu Indus, les seves tropes, exhaustes per l’enorme esforç realitzat, van decidir aturar-se. Alexandre i el seu exèrcit van tornar a Babilònia, ciutat on va trobar la mort, després de la qual el seu espectacular imperi va acabar dividit en regions administrades per diferents famílies. 

IÀSSER ARAFAT

País: Palestina.

Lloc de Naixement: el Caire (1929).

Lloc de defunció: Clamart (2004).

Era: Món Actual.

Categoria: polític i militar.

El millor: la seva intervenció a l’ONU.

El pitjor: no poder arribar a una pau definitiva amb Israel.

Carismàtic líder palestí i cap del partit al - Fatah, va lluitar intensament contra l’estat d’Israel, període en què, considerat un terrorista per al bloc occidental, va romandre exiliat a Tunis. Una vegada rehabilitada la seva figura, Arafat va realitzar un emotiu i històric discurs a la seu de les Nacions Unides a Nova York, encara que la lluita del seu poble hauria de continuar fins després de la seva mort, en un conflicte que encara no s’ha resolt. El rais palestí va tenir diferents converses amb diversos líders hebreus, destacant la mantinguda a Oslo amb Itzhak Rabin, però l’assassinat d’aquest davant un extremista jueu va trencar qualsevol esperança de pau a l’Orient Mitjà.