EL DOMINI MUSULMÀ A LA PENÍNSULA IBÈRICA



Període: des del segle VIII al segle XV.

Era: Edat Medieval.

Principals protagonistes: Abd – al – Rahman I, Abd – al – Rahman III i Amir al - Mansur.

Capítols determinants: invasió musulmana de la península, establiment d’un califat dependent del poder Omeya de Damasc, independència del Califat amb seu a Còrdova, període almoràvide, període almohade, període dels regnes de taifes, intensificació de la reconquista cristiana, permanència del regne Nazarí de Granada i assoliment de Granada. 

El millor: un gran llegat islàmic a la península.

El pitjor: l’època dels regnes de taifes.

La invasió de les tropes àrabs de la península Ibèrica va ser la prolongació de l’expansió islàmica iniciada a la península Aràbiga, continuada, d’una banda per l’est, fins al subcontinent indi, passant per Síria, Iraq o Pèrsia, i d’altra banda per l’oest, amb l’ocupació d’Egipte o el Marroc. Els musulmans van instal·lar-se pràcticament en tota la península, encara que alguns punts dels Pirineus i els Pics d’Europa, des d’on es van iniciar les reconquistes, van quedar fora del seu abast. Després de ser una regió dependent de l’estat Omeya en capital a Damasc, la revolució abasí, que va motivar un canvi de règim en seu a Bagdad, va fer que Abd – al – Rahman III, un fugitiu de la família Omeya, independitzés Al – Andalus del poder central,  situant la capitalitat a Còrdova. Després d’una època d’esplendor, en què es van idear revolucionàries tècniques de regadiu i es van construir un munt d’obres públiques, extraordinàries mesquites i majestuosos alcàsers, es van produir les invasions, procedents del Marroc, de les tropes almoràvides i almohades, amb la decadència de les quals, l’estat es va dividir en una immensitat de regnes de taifes, entre els quals van destacar els de Sevilla, Granada i Saragossa. En aquest període de fragmentació, la reconquista cristiana, portada a terme pels regnes de Castella i Lleó, Catalunya – Aragó i Navarra, es va intensificar, fins el punt de només va restar indemne el govern nazarí de Granada, enderrocat en temps dels Reis Catòlics.

A la foto, l’Alhambra de Granada.

TONY BLAIR

País: Regne Unit.

Lloc de Naixement: Edimburg (1953).

Era: Món Actual.

Categoria: polític.

El millor: les converses de pau a Irlanda del Nord.

El pitjor: la Guerra de l’Iraq.

Després d’una llarga època dominada pels conservadors, primer amb el període ultraliberal de Margaret Thatcher i més tard amb el més ponderat John Major, Tony Blair va vèncer aquest en les eleccions de primer ministre i va tornar el poder als laboristes. Pel que respecta als assumptes interiors, durant els mandats del polític escocès el Regne Unit va viure una conjuntura econòmica força positiva, amb un descens notori de la tassa d’atur, i es van aconseguir uns avenços força importants en el procés de pau a Irlanda del Nord. En els afers exteriors, Blair es va acostar a la Unió Europea, després de l’allunyament exercit per Thatcher, i es va aliar amb el president dels Estats Units George W. Bush en la polèmica Guerra de l’Iraq.  

NEIL ARMSTRONG

País: Estats Units.

Lloc de Naixement: Wapakoneta (1930).

Lloc de defunció: Columbus (2012).

Era: Món Actual.

Categoria: astronauta.

El millor: el primer ésser humà en trepitjar la lluna.

El pitjor: els Estats Units van abandonar aviat les expedicions al satèl·lit.

Després de formar part de l’exèrcit nord-americà que va lluitar a la Guerra de Corea, un dels primers episodis de la Guerra Freda, Neil Armstrong es va llicenciar en la universitat i va entrar a la plantilla de la NASA, realitzant tasques de provador d’aparells dissenyats i construïts a l’agència amb seu a Houston. Uns anys més tard, Armstrong va integrar la expedició del coet Apol·lo XI, juntament amb Edwin Buzz Aldrin i Michael Collins, sent el primer ésser humà en trepitjar la lluna, pocs minuts abans que també ho fes Aldrin. Posteriorment, l’astronauta va impartir classes en centres universitaris. 

LA PERESTROIKA

Període: dècada dels 80 del segle XX.

Era: Món Actual.

Principals protagonistes: Mikhail Gorbatxov (foto) i Boris Ieltsin.  

Capítols determinants: elecció de Gorbatxov com a màxim mandatari de la Unió Soviètica (URSS), profunda crisi econòmica de l’estat, reformes econòmiques de caire liberal, llibertat de premsa (Glasnost), final de la Guerra Freda, independències d’Estònia, Letònia i Lituània, fallit intent de cop d’estat comunista, destitució de Gorbatxov, assoliment del poder per part de Ieltsin i desintegració de la URSS. 

El millor: fi d’una llarga i fèrria dictadura.

El pitjor: adveniment de grups mafiosos i complicada transició.

L’arribada al poder de Mikhail Gorbatxov a la Unió Soviètica (URSS) va originar una sèrie de reformes que van canviar el curs de la història, fins el punt que es pot parlar d’un abans i un després de l’anomenada Perestroika. Gorbatxov es va trobar un país enfonsat econòmicament parlant, amb l’afegit que l’estat va ser incapaç d’agafar el tren de la considerada tercera revolució industrial, la presidida per la informàtica i les noves tecnologies. El màxim dirigent soviètic, que va ordenar la retirada de les tropes de l’Afganistan, el particular “Vietnam” de la principal potència comunista i important causa de la seva crisi econòmica, va permetre la instauració d’empreses privades, en una petita, al principi, obertura al món capitalista i liberal; va implantar la llibertat i transparència de la premsa (Glasnost) i va arribar a decisius acords de desarmament amb els presidents nord-americans Ronald Reagan i George H. Bush, en un procés que va desembocar en el final de la Guerra Freda. Encara que segurament Gorbatxov no volia arribar tan lluny amb les seves reformes, aquestes van acabar provocant la independència de les tres repúbliques bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània; el desmembrament de la URSS i el final de la ideologia comunista a Europa. Després d’un intent de cop d’estat de la vella militància, Gorbatxov, que va haver de patir igualment el desastre nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, va ser cessat i substituït per Boris Ieltsin.