L’ART NEOCLÀSSIC

Període: segles XVIII i XIX.

Era: Edat Contemporània.

Principals protagonistes: Giovanni Battista Piranesi (Arquitectura); Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen (Escultura); Jacques – Louis David, Jean – Auguste – Dominique Ingres i Anton Rafael Mengs (Pintura).  

Capítols determinants: crisi del Barroc, adveniment del moviment de la Il·lustració, retorn a l’art de l’Antiguitat marcat pel corrent del Neoclassicisme, decadència i arribada del Romanticisme.

Principals regions: Alemanya, Dinamarca, Espanya, França i Itàlia.

El millor: el dramatisme barroc semblava esgotat.

El pitjor: reiteració amb el culte a l’Antiguitat.

Si el Renaixement va representar un retorn a l’art de l’Antiguitat, posant punt i final als 10 segles medievals, marcats sobretot pels estils Romànic i Gòtic, l’art Neoclàssic va rebre de nou la influència de les antigues civilitzacions grega i romana arran que el Barroc entrés en decadència. Les característiques exuberants, dramàtiques, recarregades i emocionals del gènere que va protagonitzar l’art durant el segle XVII van ser substituïdes per les asserenades, equilibrades, hieràtiques i racionals del Neoclàssic, estil contemporani del moviment de la Il·lustració. Després de triomfar plenament en estats com França, Itàlia, Espanya o Alemanya, i del pas d’il·lustres artistes com l’italià Antonio Canova, el danès Bertel Thorvaldsen o el francès Jacques – Louis David, va entrar en crisi i li va atorgar el protagonisme al Romanticisme. 

A la foto, l’arc de triomf de París.