LA CRISI DE L’ESQUERRA EUROPEA

Període: des de la dècada dels 80 segle XX fins els nostres dies.

Era: Món Actual.

Principals protagonistes: Gerhard Schröder i Martin Schulz (Alemanya), Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero (Espanya), François Mitterrand i François Hollande (França), Georgios Andreas Papandreu (Grècia), Romano Prodi i Matteo Renzi (Itàlia) i Toni Blair i Gordon Brown (Regne Unit).

Capítols determinants: crisi de 1973, arribada de l’ultraliberalisme amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, acostament dels partits socialistes a tesis capitalistes i enfonsament de les associacions d’esquerra.

Principals regions: Alemanya, Espanya, França, Gran Bretanya, Grècia i Itàlia.

El millor: l’aparició d’altres grups d’esquerra més propers al poble.

El pitjor: el complicat que ho tenen per guanyar eleccions, i de fer-ho, d’imposar les seves polítiques.

Quan Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques, l’anomenada Dama de Ferro va posar en qüestió l’estat del benestar, mesura que els països d’Europa Occidental, i de manera molt especial el Regne Unit, van incorporar després del desastre de la Segona Guerra Mundial. Thatcher, afavorida pel triomf de Ronald Reagan als comicis dels Estats Units, a més va portar a terme, malgrat un gran número de protestes i vagues, un munt de privatitzacions durant un període en què dos il·lustres polítics socialistes, el francès François Mitterrand i l’espanyol Felipe González, van anar deixant enrere les seves ideologies originals i es van anar acostant a les tesis capitalistes. Aquest fet es va agreujar arran de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica, quan van entrar en joc polítiques econòmiques ultraliberals, que van provocar la profunda crisi iniciada l’any 2008 i que no van poder aturar mandataris com l’alemany Gerhard Schröder, l’espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (foto), el francès François Hollande, el grec Andreas Papandreu, els italians Romano Prodi i Matteo Renzi o els britànics Toni Balir i Gordon Brown.

JORDI III

País: Anglaterra.

Lloc de Naixement: Norfolk (1738).

Lloc de defunció: Windsor (1820).

Era: Edat Contemporània.

Categoria: rei.

El millor: les victòries contra França.

El pitjor: la pèrdua dels Estats Units.

Tercer monarca de la dinastia Hannover, primer nascut a Anglaterra, Jordi III va ser rei de la Gran Bretanya i Irlanda. Durant el seu mandat, les tropes angleses van derrotar les franceses en la Guerra dels Set Anys, aconseguint-se l’ocupació d’una bona part del Canadà, però, paradoxalment, no va poder impedir la independència dels Estats Units, colònia que es va rebel·lar arran d’una forta pujada d’impostos. Al final del seu regnat, quan va estar afectat per una malaltia mental, l’exèrcit anglès va vèncer els soldats de Napoleó Bonaparte i va recuperar les terres que l’emperador cors li havia arrabassat.

ARTUR MAS

País: Catalunya.

Lloc de Naixement: Barcelona (1956).

Era: Món Actual.

Categoria: polític.

El millor: el Procés Participatiu del 9 N.

El pitjor: obligat per la CUP a abandonar el primer pla polític.

Nomenat per Jordi Pujol conseller d’Indústria, conseller d’Economia, conseller en Cap, hereu a Convergència Democràtica de Catalunya i candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, malgrat guanyar dues eleccions en escons, va haver de romandre set anys a l’oposició dels tripartits, primer sota la presidència de Pasqual Maragall i més tard de José Montilla. Finalment, a la tercera temptativa, va aconseguir el mandat del govern català, però, en un error de càlcul, quan ja s’havia integrat a la deriva independentista, tot i que va tornar a vèncer, va perdre molts diputats en uns comicis avançats. Després de ser número quatre a l’associació de Junts per Sí, la Cup el va vetar com a màxim dirigent.