LA CRISI DE L’ESQUERRA EUROPEA

Període: des de la dècada dels 80 segle XX fins els nostres dies.

Era: Món Actual.

Principals protagonistes: Gerhard Schröder i Martin Schulz (Alemanya), Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero (Espanya), François Mitterrand i François Hollande (França), Georgios Andreas Papandreu (Grècia), Romano Prodi i Matteo Renzi (Itàlia) i Toni Blair i Gordon Brown (Regne Unit).

Capítols determinants: crisi de 1973, arribada de l’ultraliberalisme amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, acostament dels partits socialistes a tesis capitalistes i enfonsament de les associacions d’esquerra.

Principals regions: Alemanya, Espanya, França, Gran Bretanya, Grècia i Itàlia.

El millor: l’aparició d’altres grups d’esquerra més propers al poble.

El pitjor: el complicat que ho tenen per guanyar eleccions, i de fer-ho, d’imposar les seves polítiques.

Quan Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques, l’anomenada Dama de Ferro va posar en qüestió l’estat del benestar, mesura que els països d’Europa Occidental, i de manera molt especial el Regne Unit, van incorporar després del desastre de la Segona Guerra Mundial. Thatcher, afavorida pel triomf de Ronald Reagan als comicis dels Estats Units, a més va portar a terme, malgrat un gran número de protestes i vagues, un munt de privatitzacions durant un període en què dos il·lustres polítics socialistes, el francès François Mitterrand i l’espanyol Felipe González, van anar deixant enrere les seves ideologies originals i es van anar acostant a les tesis capitalistes. Aquest fet es va agreujar arran de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica, quan van entrar en joc polítiques econòmiques ultraliberals, que van provocar la profunda crisi iniciada l’any 2008 i que no van poder aturar mandataris com l’alemany Gerhard Schröder, l’espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (foto), el francès François Hollande, el grec Andreas Papandreu, els italians Romano Prodi i Matteo Renzi o els britànics Toni Balir i Gordon Brown.